A Catalunya viuen dues espècies, l’eriçó comú i l’eriçó clar. Són espècies autòctones  i està prohibit i penat tenir-los  en captivitat. 

Els eriçons són mamífers que estan adaptats a una vida nocturna i una alimentació insectívora.

Els eriçons destaquen per les seves espines, que són pèls buits plens de queratina per donar-los rigidesa. Deixen anar les pues els joves quan les reemplacen per les pues d’adult durant el primer any de vida. En períodes llargs d’estrès o sota alguna malaltia també poden arribar a perdre-les.

Quan es veuen amenaçats els eriçons són capaços d’enrotllar-se sobre si mateixos formant una bola de pues. Els eriçons de bosc no tenen excessius depredadors, principalment mussols i fures. Espècies petites són preses de la guineu o del llop.

Totes les espècies d’eriçó són principalment nocturnes, encara que algunes poden estar més actives de dia que altres. Dormen durant gran part del dia entre l’herba o en forats a terra. Normalment els eriçons caven caus per protegir-se. Totes les espècies pateixen èpoques de letargia, alguns hivernen a l’hivern i altres estiven a l’estiu, depenent de l’espècie, temperatura i abundància d’aliment.

Tenen cinc dits amb ungles llargues en les extremitats posteriors, mentre que en les davanteres posseeixen cinc dits amb ungles curtes. Això és degut a les costums excavadores dels eriçons.

Els eriçons emeten una àmplia gamma de sons amb els quals comunicar-se, des de grunyits fins a forts xiscles.

Ocasionalment els eriçons realitzen un ritual conegut com a ungiment. En percebre una olor nova, l’eriçó correrà a la seva font i la mossegarà. Després pegarà l’escuma olorosa de la seva boca en les seves espines amb la llengua. La naturalesa d’aquest comportament no està clara, però s’especula que pugui servir de camuflatge. Els nadons realitzen l’ungiment fins i tot abans d’obrir els ulls.

ÉS COMÚ VEURE’LS PELS PARCS URBANS A LA NIT. RESPECTA’LS I NO ELS MOLESTIS. RECORDA QUE ESTAN PROTEGITS PER LLEI.

“MASCOTES”  (NO ÉS ÈTIC I S’HAURIA DE PROHIBIR ja que són animals salvatges que els han convertit en mascotes pel caprici humà)

Algunes espècies es venen en botigues d’animals com a mascotes. Poden conviure bé amb altres animals com gossos i gats. No són difícils de mantenir, però requereixen algunes cures especials a causa de la seva sensibilitat als canvis climàtics i la seva poca habilitat per adaptar-se a espais tancats. La cria particular va començar a principis dels anys 1980. Es considera que poden arribar a viure fins als 8 anys, però en la pràctica són molt pocs els casos d’eriçons tan longeus, que solen morir en realitat als 4 o 5 anys.

L’espècie que es ven com a mascota és l’eriçó pigmeu africà, híbrid de l’eriçó africà  i de l’eriçó clar. Com a mascota també trobem l’eriçó orellut egipci  que a poc a poc va sent més comú i és possible que aviat estigui tan estès com l’africà.

Les dues espècies requereixen una temperatura constant de 25 a 27 °C, de manera que a l’hivern és molt important proporcionar un sistema de calefacció individualment (no n’hi ha prou amb la calefacció de casa). Si la seva temperatura corporal baixa massa pot tenir una temptativa a hivernar, i en no ser espècies preparades per a això pot causar-los la mort.

L’alimentació de l’eriçó en captivitat ha de basar-se en pinso per a gats, de gamma alta i baix en greixos, complementat amb insectes, fruites i verdures.

En llibertat els eriçons recorren diversos quilòmetres al dia pel que en captivitat requereixen tot l’espai que sigui possible. Si no en tenen, començaran a estressar-se i a guanyar pes, que amb el temps causarà problemes hepàtics. Per tant, una roda com la dels hàmsters però de gran escala és una de les millors maneres de fer que es puguin exercitar i distreure’s dins l’habitacle. Perquè una roda sigui adequada ha de fer com a mínim 30 cm de diàmetre i no tenir barrots que puguin amputar o ferir-ne les potes.

Enllaç